a plaça gran de la vila és plena de gom a gom; brandant el castell s'enfila, i a l'entorn cridant s'apila per aguantar-lo, tothom.
-Amunt va! - I fent esqueneta cap amunt hi pugen tots. Ja sols hi manca el Xaneta que abraça sa mare inquieta, estremint-la amb sos sanglots.
-Amunt fins el cel!- febrosa la gent crida amenaçant; i la mare, tremolosa, l'empeny, i mirâ'l no gosa; i el nen va pujant, pujant ....
Ja és dalt; i el pobret somreia, quan la torre cau d'arrel; i encara que en morir se'l veia com, alçant els braços deia: - Sí, mare, amunt, fins al cel! -