Santa Mandra o Salamandra?

et aquí una vegada un país molt llunyà anomenat Salamandra. Sí, sí, heu sentit bé: Salamandra. Ningú no sabia del cert, perquè es deia així. Els avis, a la nit al costat de la llar de foc, n’explicaven moltes històries a la mainada del perquè d’aquell nom.

Jo em dic Marçal i puc donar fe de què aquest país existeix. Que per què? Doncs perquè jo hi vaig néixer. Jo igual que d’altres nens també tenia un avi que m’havia explicat alguna d’aquestes històries, però n’hi havia una que em va fer rumiar molt tant, que estic gairebé convençut de què és la veritable història de per què el meu país es diu Salamandra. Us l’explicaré.
Ja fa molt temps va viure en aquest país un senyor d’allò més normal. Un senyor ni alt ni baix, ni prim ni gras. Un senyor d’aquells que ni t’hi fixes quan vas pel carrer. Vaja que era tan i tan normal que passava sempre desapercebut. Aquest senyor es deia Llorenç.
En Llorenç tenia una afició molt forta i era que li agradava molt observar el firmament. S’hi passava hores i hores davant del telescopi que tenia situat al terrat de casa seva. Per això passava tan desapercebut pel poble, el cas era que dormia de dia i treballava de nit. Li agradava veure com ara una llumeneta groga es passejava un trosset de cel més amunt, o com la lluna a poc a poc, anava fent el seu camí per donar pas al sol. Tan li agradava mirar el firmament que de vegades s’oblidava de menjar i quan arribava la llum del dia se n’anava ràpid a dormir per a què la nit vingués més aviat per continuar treballant.
Bé, el cas és que un bon dia va veure una llumeneta d'allò més estranya. Una llumeneta de color lila que es passejava pel cel. La va seguir amb el seu telescopi pensant-se que era un nou model d’estrella creat pel nostre Senyor. Però tot d’una, la llumeneta va desaparèixer. En Llorenç la va buscar com un boig perquè, no podia ser que hagués desaparegut d’aquella manera. De cop i volta algú li va picar a l’esquena. Es va girar i... mai diríeu que va veure. Doncs un personatge ben estrafolari: un homenet de color lila amb un barret vermell i uns pantalons grocs que el mirava encuriosit.
Primer cap del dos sabia que fer, però va ser l’homenet estrafolari qui va començar a parlar dient:
-Hola sóc un selenita, és a dir un habitant de la lluna. Em dic Hoo i he vingut a la terra per demanar ajuda.
En Llorenç gairebé no s’ho creia, però de seguida va reaccionar, es va presentar i van començar a xerrar. Resulta que des de la lluna havien detectat un gran asteroide que es dirigia cap al sol i que si no feien alguna cosa la terra, la lluna i tots els altres planetes del sistema solar desapareixerien. El poble de’n Hoo eren pacífics i no tenien cap arma per destruir l’asteroide i per això van decidir demanar ajudar a la terra.
En Llorenç ben esverat va dir que havien d’anar a explicar-ho a les autoritats del poble per a posar-hi remei, però, en Hoo va dir-li que ell no podia anar, perquè no tenia permís per a mostrar-se a ningú més que a ell. Això era un problema per en Llorenç perquè a veure qui el creuria si es presentava al senyor alcalde dient-li que un selenita havia vingut a la terra per demanar ajuda.
Tot i els inconvenients, en Llorenç va anar a parlar amb el senyor alcalde i tot el seu seguici d’autoritats.
-Així doncs, dius que un habitant de la lluna t’ha vingut a visitar? –va preguntar-li l’alcalde.
-Si Senyor –va respondre en Llorenç.
L’alcalde el va mirar de dalt a baix, es va girar cap els seus companys i els va xiuxiuejar quelcom a cau d’orella i quan va acabar li va dir:
-Bé Llorenç, estudiarem el que ens has dit i demà et direm quina solució hem decidit.
En Llorenç va sortir molt satisfet, perquè al cap i a la fi l’havien cregut, i va decidir que a l’endemà tornaria a l’ajuntament per veure quina solució havien pres per a poder informar al seu amic Hoo.
Però l’endemà el Senyor alcalde li va dir la mateixa resposta que el dia anterior:
-Estudiarem el que ens has dit i demà et direm quina solució hem decidit.
En Llorenç va estar anant a l’ajuntament durant quinze dies seguits i sempre rebia la mateixa resposta: demà, demà, demà...
En Llorenç i en Hoo cada dia que passava estaven més preocupats, perquè la terra no tenia intenció de fer-hi res al respecte. Així doncs van decidir fer ells alguna cosa. Entre tots dos van construir una nau espacial mes potent que la d’en Hoo per poder viatjar a l’espai. Quan la van tenir enllestida s’hi van enlairar cel amunt.
En Llorenç va quedar bocabadat de tot el que veia. Mai s’havia pensat que viatjaria per l’espai i podria veure tot allò que ell estimava des d’una òptica més propera. Però de seguida va reaccionar i juntament amb en Hoo van posar rumb a l’asteroide a la velocitat llum de la nau. Van arribar en un tres i no res.
L’asteroide era una massa macro-geganta que viatjava a tota velocitat. Es dirigia cap a ells i en Hoo va dir:
-És massa gran no podrem fer res. Morirem tots... buaaaaa...
-No home, no –el va consolar en Llorenç. –Ja veuràs com se’ns acut alguna cosa.
L’enorme massa de roca s’apropava cada vegada més a ells. Ja estava molt a prop del sol i no se’ls ocorria res. Tot d’una van veure com l’asteroide semblava que es parava. Van ser uns segons però els suficients per adonar-se de què l’asteroide no era un asteroide, sinó un sarailí que és un animal gegant viatger de l’espai. En Hoo va començar a tocar el clàxon de la nau ben fort, ben fort, per cridar l’atenció d’aquell animaló. I va tenir sort. El sarailí es va aturar, els va mirar i es va encaminar cap a ells ben tranquil·lament. Quan va arribar a on ells estaven els va preguntar amb cara de pomes agres:
-Es pot saber que hi feu al mig del meu camí?

Els nostres amics li van explicar tot el que passava i li van demanar si podia desviar-se una miqueta per no topar amb el seu sol. Però el sarailí, que era molt mandrós, no tenia gaires ganes de modificar el seu rumb, perquè això li suposava fer un esforç molt gran. Van estar una estoneta discutint fins que el sarailí els va dir que si li ensenyaven un joc que ell no conegués desviaria el seu rumb.
En Hoo i en Llorenç es van quedar mirant molt sorpresos. En Hoo no sabia que era un joc i en Llorenç l’única cosa que havia agafat de casa seva, sense saber perquè, per a entretenir-se, era un dòmino que li havien regalat i que encara no havia estrenat. El va anar a buscar i va ensenyar a en Hoo i al sarailí com es jugava. S’hi van estar tres dies seguits jugant sense parar fins que el sarailí satisfet els va dir:
-Feia temps que no m’ho passava tan bé i que no descansava tant. Així doncs per donar-vos les gràcies desviaré el meu rumb i no toparé amb el vostre sol.
En Hoo i en Llorenç van saltar d’alegria i en símbol de gratitud en Llorenç va embolicar el dòmino amb paper de regal i li va donar al sarailí.
Quan es van haver acomiadat van tornar cap a la terra i en arribar van quedar ben sorpresos de veure tot el poble d’en Llorenç que els esperava per a rebre’ls. Resulta que durant tres dies havien vist dues coses molt estranyes en el cel, una de molt gran i una altra de molt petita que no es movien de lloc. I que de cop i volta van veure com se separaven i una de les coses venia cap a ells és a dir, la nau d’en Llorenç i en Hoo.
En Hoo i en Llorenç van explicar a tot el poble el que havia passat. El senyor alcalde va fer una gran festa en honor dels dos herois i quan va arribar l’hora d'acomiadar-se d’en Hoo, aquest abans d’entrar a la seva nau, es va girar cap el poble i els va dir:
-Si no arriba a ser per en Llorenç que no s’ho va pensar dos cops, ara potser no existiria el sistema solar així que des d’ara a la lluna us coneixerem pel país de la Santa Mandra. I dit això s'acomiadà d’en Llorenç i se’n va anar.
Quan se n’anava, el metge del poble que era una mica sord va preguntar:
-Per què ens haurà batejat amb el nom de Salamandra?
I tothom es va posar a riure i és per això que avui en dia el meu país s’anomena Salamandra. Potser perquè els feia vergonya el veritable nom amb què va estar batejat. I dono fe de què avui en dia, tots som molt treballadors.