John Brown

ohn Brown era un petit indi, un indi molt valent.

No li feien por ni la foscor, ni els mals esperits. El seu pare era un gran guerrer i la seva mare una excel·lent pintora . Quant en Jonh va ser més gran el seu avi li va regalar un arc i unes fletxes. L’intrèpid indi passava moltes hores fent punteria cap el cel i cada vegada ho feia millor. Un bon dia d’estiu, va sortir a passejar i tot jugant amb el seu arc i les fletxes va disparar tant, tant amunt que va travessar els núvols i una de les fletxes va arribar tant lluny que arribar fins el Sol, amb tant mala sort se li va quedar clavada a la punta de nas, aleshores el Sol es va enfadar tant que va amenaçar a cremar el poblat indi amb els seus raigs, tot i que li va demanar perdo el Sol no li va fer cas, estava enrabiat com una mona. Per tal d’evitar que passes una desgracia l’astut indi va reunir als caps de totes les tribus- els peusplans, els pelroges, els xeroquis, els mapatxes, els comanxes i els temibles siux-, i mentre es pesaven la pipa de la pau en John els va explicar el que havia passat i entre tots van idear un pla .El primer que van fer es demanar la benedicció del gran manitú, desprès van cantar i van ballar la dansa del foc fins que es va fer de dia.. Quant tot just començava a clarejar i el Sol mandrejava, badallava i es treia les lleganyes dels ulls, en John Brown al capdavant i la resta d’indis van llançar un munt de fletxes apuntant cap el cel i la fletxa d’en John Brown va fer diana per segon cop al nas del Sol, tot plegats es van fer un tip de riure en veure que li havia quedat vermell com un pebrot A partir d’aquell dia els marrecs, els joves i els grans en fan acudits i el Sol avergonyit s’amaga quant es fa fosc i brillen les primeres estrelles.