El pi de les pinyes d'or

a molts i molts anys, entre els turons i els castells de la comarca de l'Anoia, s'hi trobava la casa senyorial del senyor Baró, dins el terme d'Igualada.

Aquesta casa va adquirir molta fama per la riquesa del seu Baró, que tot i tenir molts tresors va ser la persona més avariciosa de la Terra. Era exigent, fins i tot feia pagar molts tributs als camperols del seu senyoriu.

Però la riquesa del senyor Baró no li venia d'explotar els seus vassalls. A les pinedes del senyor Baró hi creixia un pi prodigiós, un pi que entre les pinyes que feia, cada any en feia unes quantes d'or massís. Cada any, doncs, feia més gran el seu fabulós tresor.     

Aquest pi, segons es deia, estava situat en un lloc molt ocult i solitari, voltat per un escamot de soldats, que per tal que no poguessin revelar el secret, se'ls va tallar la llengua... Això és el que el poble deia molt d'amagatotis del Baró.

Un dia de primavera a mitja tarda, el senyor Baró va veure's sorprès per la presència d'un cavaller acompanyat d'una petita tropa que venia a anunciar-li que el Rei en Jaume havia decidit anar-lo a visitar. Li ho comunicava per tal que tingués temps de prevenir-se, perquè el rei vindria acompanyat per una trentena d'homes. Així doncs, si no sorgia cap impediment, el dijous de la setmana vinent, el rei comptava arribar.

El senyor Baró, quan va haver marxat l'emissari restà pensatiu. "Per quin motiu ve el rei?... Què em voldrà?..." Fos quin fos el motiu de la visita, ell prepararia una bona arribada i procuraria que tingués la millor estada.

El dijous, el Baró, abans d'hora, ja s'esperava al límit del terme del senyoriu amb una escorta ben nodrida. Aviat va veure la comitiva reial en el tombant del camí. Al cap de poc el senyor Baró donà la benvinguda al rei mentre li besava la mà en senyal de vassallatge. S'encaminaven cap el castell, on després de reposar es posaren a taula per a sopar, un sopar veritablement esplèndid. El rei quedà molt satisfet i felicità el senyor Baró per les bones cuineres que tenia.

L'endemà feia un dia molt clar, i el rei disfrutava contemplant el paisatge i voltant, ara a peu, ara a cavall, pels boscos del senyor Baró. Al migdia el senyor Baró tornà a obsequiar el rei amb un àpat abundant i suculent, i altre cop el rei felicità al senyor Baró. Per tant, el senyor Baró es va pensar que s'havia guanyat la voluntat del senyor rei.

Al final del dinar el rei demanà als companys de taula que els deixessin sols i... així va anar la conversa:

El rei digué:

- Noble senyor Baró, estic impressionat per la rebuda que ens has fet a mi i la meva gent. Amb raó saps honrar els teus hostes.

Contestà el senyor Baró:

És que el convidat d'avui es mereix tot això i molt més...

El senyor rei va afegir:

- Bé, doncs, senyor Baró, te'n dono les gràcies, però em vols dir perquè la contribució que ens vas donar per la guerra va ser tant petita... Pensa que tots els altres senyors van donar moltes riqueses, van portar cavallers i guerrers, municions de guerra...

El senyor Baró li digué:

És que el meu senyoriu és molt pobre, aquí només hi ha boscos.

El rei replicà:

- Podries donar-me fusta per fer naus. Ah! I ara que parlem de boscos, voldria que m'aclarissis una cosa que fa temps que corre de boca en boca; diu la gent que en les teves pinedes hi ha un pi prodigiós, un pi que fa les pinyes d'or; què me’n dius?

El senyor Baró contestà:

- Això, senyor, són enraonies de la gent envejosa, gent que em vol mal, gent que diu que sóc molt ric i que faig veure que sóc pobre perquè sóc avariciós...

El rei li digué:

- Però amb el munt de menjar que ens has donat, ningú diria que fossis tan pobre com dius...

El senyor Baró no sabia que dir:

- Senyor, només jo sé quant m'ha costat estalviar per totes aquestes despeses... He fet un esforç per vós.

El rei afegí:

- Bé, t'hauré de creure, perquè els bons cavallers no diuen mai mentides. Si no dius mentides ets una persona honorable, però si no has dit la veritat, si realment tens un pi tan prodigiós i no has ajudat al teu rei, mereixes la maledicció i aquell pi meravellós se't farà malbé i mai més et farà pinyes d'or.

El rei donà per acabada la visita i el senyor Baró l'acomiadà tot preocupat. Un cop el rei hagué marxat, el senyor Baró anà cap on creixia el pi fabulós. Se'l mirà i remirà i li semblà veure'l tot estrany: estava esgrogueint. L'endemà se'l tornaria a mirar, creia que era un malfixament seu. Aquella nit no va poder dormir.

Tan bon punt es va fer de dia, va tornar al lloc on hi havia el pi. Aleshores s'adonà que el pi es moria. El que havia dit el rei s'havia complert. Aquest va ser el càstig per la seva avarícia i per la seva falsedat.

Des d'aleshores el senyor Baró entristí, va anar emmalaltint, però fins poc abans de morir, el Senyor li va tocar el cos, i es va tornar caritatiu fins a extrems.

Va dedicar el temps que li restava de vida per ajudar als pobres. La seva dona va acabar repartint la riquesa que restava, després de la mort del seu marit, i va entrar en un convent. Però, això sí, va reservar dues pinyes d'or per fer, amb el seu or, una corona per a la Mare de Déu de Gràcia...

D'ençà d'aquests fets han passat molts anys, segles i tot, però mai més s'ha sentit que per aquí els voltants o en cap altre lloc de la Terra hagi tornat a florir un pi que fes les pinyes d'or.