i havia una vegada un home i una dona que vivien sols i desconsolats per no tenir fills, fins que, per fi, la dona va quedar embarassada. La casa en que vivien tenia a la paret del darrera una finestreta que donava a un magnífic jardí, en el que creixien magnífiques flors i plantes, pero estava rodejat d'un mur alt i ningú gosava entrar en ell, ja que pertenyia a una bruixa poderosa i temuda en tot el món.

Un dia la dona va abocar-se a aquella finestra a contemplar el jardí, i va veure un hortet plantat de magnífics enciams, tant frescos i verds , que van despertar en ella un violent capritx de menjar-los.

El desig va anar augmentat cada dia que pasava, i com que la dona el creia irrealitzable, anava perdent el color i la gana, de forma visible. Veient-la tant desmillorada, el seu marit li preguntà tot espantat:

- Que tens?

- Ai! - va exclamar ella- moriré si no puc menjar els enciams del jardí que hi ha darrera la nostra casa.

L'home, que estimava molt a la seva muller, va pensar : <<Abans de deixar-la morir, aconseguiré els enciams, costi el que costi>>. I, a la nit, va saltar el mur del jardí de la bruixa, va arrancar precipitadament un munt de enciams i els va portar a la seva dona. Ella es va preparar de seguida una amanida i se la va menjar molt a gust, tant li agradaren que, al dia següent les seves ganes eres tres vegades mès intenses.

Separador

Si volia disfrutar de pau, el marit hauria de saltar novament al jardí.I així ho va fer, al vespre. Però amb prou feines havia posat els peus al terra, va tenir un terrible sobresalt, doncs va veure aparèixer davant seu la bruixa.

- Com t'atreveixes - va dir-li ella amb la mirada plena d'ira- a entrar com un lladre en el meu jardí i robarme els enciams? Ho pagaràs molt car!.

- Ai! -va respondre l'home-, tingueu comassió de mi. Si ho he fet, ha estat per una gran necessitat: la meva esposa va veure desde la finestra els vostres enciams i va sentir un desig tant gran de menjar-se-les que si no les tingues es moriria.

La maga es va estovar i li va dir:

- Si es com dius, et deixaré agafar tants enciams com vulguis, amb una sola condició: tens que donar-me el fill que us neixi. Estarà bé i el cuidaré com una mare.

Tant apurat estava l'home que va aceptar a tot i , quan el fill nasqué, que era un nena, es va presentar a la bruixa i, desprès de posarli el nom de Rapunzel, se l'endugué.

Separador

Rapunzel era la nena mès bonica que haguès vist mai el sol. Quan va cumplir els dotze anys, la maga la va tancar en una torre que s'alçava en mig d'un bosc i que no tenia ni portes ni escales, únicament en el punt mès alt hi havia una diminuta finestra. Quan la bruixa volia entrar, es posava de peu i cridava:

<< Rapunzel, Rapunzel, deixa'm anar la teva cabellera!>>.

Rapunzel tenia un cabell magnífic i llarguíssim, fi com fills d'or. Quan escoltava la veu de la bruixa es deixava anar les trenes, les enrotllava al voltant un ganxo de la finestra i les deixava penjant: i com que tenien vint vares de longitud, la bruixa trepava per elles.

Al cap d'uns quants anys, succeí que el fill del Rei, trovant-se pel bosc, va passar pel costat de la torra i va sentir un cant tant melodiós, que va haver de parar-se a escoltar-lo. Era Rapunzel, que distreia la seva soledad llançant a l'aire la seva dolça veu. El príncep va voler pujar fins a ella i buscà la porta de la torre, però, no trovant-ne cap, se'n va tornar ca a palau. No obstant, aquell cant l'havia captivat de tal forma, que tots els dies anava al bosc a escoltar-lo. Estant una vegada ocult darrera d'un arbre, va veure que s'apropava la bruixa, i va sentir que cridava, dirigint-se a la part de dalt :

<< Rapunzel, Rapunzel, deixa'm anar la teva cabellera!>>.

Rapunzel va deixar anar les seves trenes i la burixa es va enfilar a l'alt de la torre.

- Si aquesta és l'escala per a pujar fins allà -es va dir el príncep- ,jo també provaré fortuna. I a l'endemà, quan ja començava a enfosquir, es va dirigir al peu de la torre i va dir:

<< Rapunzel, Rapunzel, deixa'm anar la teva cabellera!>>.

Al moment va caure la trena i el príncep va pujar.

Separador

En el primer moment, Rapunzel es va espantar molt al veure un home, ja que mai els seus ulls n'havien vist cap. Però el príncep li dirigí la paraula amb gran afabilitat i li va explicar que el seu cant havia impresionat de tal manera al seu cor, que ja no havia disfrutat d'un moment de pau fins que va trovar la manera de pujar a veure-la. Al sentir-lo, Rapunzel va perdre la por, i quan ell li va preguntar si el volia per espòs. Veient la noia que era jove i ben plantat, va pensar, <<M'estimarà mès que la vella>>, i li responguè, posant una mà en la seva:

- Sí; molt desitjo anar-me'n amb tú; però no sé com baixar d'aquí. Cada vegada que vinguis, porta una troca de seda; amb elles trenaré una escala i, quan estigui acabada, baixaré i tu em portaràs en el teu caball.

Convingueren que fins aleshores el príncep acudiria totes les nits, ja que de dia anava la vella. La bruixa no sospitava res, fins que un dia Rapunzel li va preguntar:

- Dieu-me, tieta Gother, Com es que em costa molt mès pujar-vos a vos que al príncep, que està adalt en un moment?

- Ah malvada! - va exclamar la bruixa - Què és el que sento? Vaig pensar que t'havia aïllat de tot el món, però m'has enganyat!.

Separador

I furiosa, va agafar les boniques trenes de Rapunzel, els va donar unes voltes al voltant de la seva mà esquerra i, empuntxant amb unes tisores amb la dreta, zis zas, en un obrir i tancar d'ulls les va tallar, i va tirar per terra l'esplèndida cabellera. I va ser tan despiadada, que va conduir a la pobre Rapunzel cap a un lloc desert, condemnant-la a una vida de desolació i misèria. El mateix dia que s'havia endut a la noia, la bruixa va lligar les trenes tallades al ganxo de la finestra i, quan es va presentar el príncep i va dir:

<< Rapunzel, Rapunzel, deixa'm anar la teva cabellera!>>.

la bruixa la va deixar anar , i per ella va pujar el fill del Rei.Però en comptes de trovar a la seva adorada Rapunzel, va trovar-se cara a cara amb la bruixa, que el mirava amb ulls malignes i perversos:

- Ajà! - va exclamar en to de burla-, volies endur-te a la nena bonica; pero l'ocellet ja no està al niu ni tornarà a cantar.El gat l'ha caçat, i a tú també et treurà els ulls. Rapunzel està perduda per a tu, mai mès la tornaràs a veure-la.

El príncep, fora de sí de dolor i desesperació, es va tirar des del capdamunt de la torre, va salvar la vida, però les espines sobre les que va anar a caure se li van clavar als ulls i l'infeliç va haver de vagar errant pel bosc, cec, alimentant-se d'arrels i baies i plorant sense parar la pèrdua de la seva estimada dona. I així caminà sense rumb per espai de bastants anys, míserable i trist, fins que, al final, va arribar al desert en que vivia Rapunzel amb els seus dos fills bessona, un nen i una nena, al que havia donat a llum. Sentí el príncep una veu que li semblà coneguda i, al apropar-se,Repunzel el va reconèixer i se li va llançar al coll plorant. Dues de les seves llàgrimes li humitejaren els ulls, i en el mateix moment que se li aclararen, va tornar a veure com abans. La va portar al seu regne, on fou rebut amb gran alegria, i visqueren molta anys contents i feliços.