L´enxaneta

a plaça gran de la vila
és plena de gom a gom;
brandant el castell s'enfila,
i a l'entorn cridant s'apila
per aguantar-lo, tothom.

-Amunt va! - I fent esqueneta
cap amunt hi pugen tots.
Ja sols hi manca el Xaneta
que abraça sa mare inquieta,
estremint-la amb sos sanglots.

-Amunt fins el cel!- febrosa
la gent crida amenaçant;
i la mare, tremolosa,
l'empeny, i mirâ'l no gosa;
i el nen va pujant, pujant ....

Ja és dalt; i el pobret somreia,
quan la torre cau d'arrel;
i encara que en morir se'l veia
com, alçant els braços deia:
- Sí, mare, amunt, fins al cel! -