El cercanius

ornant d'estudi amb cap viu,
en Jepet va veure un niu.
El niu estava penjat
en un roure tan cepat
que, entre els arbre del voltant
pareixia un vell gengant.

Va veure el niu i amunt de dret,
fou de cop pensat i fet,
i, malgrat que el brau garbí
ruflava, fet un verí,
pataquejant el brancal
que brandava amunt i avall,
el vailet, ramatge amunt,
no es deturà pas un punt,
fins assolir, en el més alt
del roure, el covat nial.

Però tantost l'assolí
bufà tan ferm el garbí
que el Cercanius, esglaiat,
veient-se en terra estrellat
per la ratxada escomès,
- Mai més!- cridava.-Mai més!-
Si d'aquesta en surto viu,
mai més, mai més vull cap niu!...

A l'endemà d'aquest fet,
anant a estudi el vailet,
veié un niu de reietó
dalt d'un poll com un bastó
i, sens dir crec en un Déu,
ni fer el senyal de la creu,
de la vigília oblidat,
les emprenguè com un gat
arbre amunt. Mes heus aquí
cuixí el tronc, es trencà en sec
i, fent un gran espetec,
caigué el minyó de clatell,
cargolat com un cabdell,
xisclant per terra malmès:
-Mai més nius! Mai més! Mai més!