El barquer

i havia una platja d’una sorra quasi transparent, com si aquesta fos ben bé com l’aire que tothom respira. No molt lluny hi desembocava un riu, el qual, quan les seves aigües es barrejaven amb les del mar, es produïa una mena de misteri. Molta gent ho havia assenyalat. Ara!, quina espècie de secrets s’hi podien acabar desenvolupant allí? Ningú no ho podia saber, ni mai més ho esbrinaria... perquè si no fos així, de veritat, ja no tindrien raó de ser... els silencis i tot allò que els envolta.

Per això mateix aquest paisatge, de la platja, del mar i del riu, tenia les set històries, plantades, com si fossin un bell arbre.

Diuen que a hora foscant... hi apareixia un barquer que navegava i remava amb desesperació, sempre en contra del corrent bellugadís. Era vell, i a vegades cantava una antiga cançó, però que ningú reconeixia...

        De lluny, una princesa vingué

        que era més bella que el Sol,

        però que venia, tot ella, de dol

        carregada, com si estigués

        sola enfront d’un món, només...

I aquí, en aquest punt, la veu s’estroncava, i els silencis s’hi apoderaven. Semblava que el riu, l’aire i també els núvols, temessin que es produís un miracle ben cert. Però el silenci, absolut, hi era el rei. Res més s’hi destacava, només el barquer, la barca, i la veu silenciosa... Al cap d’una molt bona estona uns remolins d’aigua feren remoure l’embarcació i qui de tant en tant la movia...

Llavors el prodigi es desencadenà, perquè un fort vent aparegué en un tres i no res. El barquer, esverat, mantingué els ulls oberts del tot, ja que tingué una por que no es podia ni mesurar. Però ben aviat el vent, terrible, s’amagà qui sap on...

Fou aleshores quan se separaren les aigües i aparegué un piano amb el seu músic; alhora un violí dibuixà en l’aire una melodia indescriptible, perquè s’hi veieren gravades, al damunt del riu i davant del mar, unes harmonies que no podien ser cap altra cosa més que un reflex d’un lloc inassolible.

Aquest indret s’albirava com un paratge poètic en extrem i sense guerres. Tan sols un amor universal hi tindria per tot nord. D’aquesta manera les lluites s’hi veurien bandejades: hi lluiria el Sol d’una harmonia esventrada als quatre vents, ja que una parla bella, bellíssima, fluiria... com quan corren unes aigües, venturoses, pel canal de la vida. Després, ja sense destorb, ressonarien els cants, perfectes, d’un nou món, que no seria el que coneixem.