El llac de kodogoró

bservant les aigües d’aquell llac tan cristal·lí, com cap ésser s’hagués imaginat, s’oblidava, en certesa, tot mal que hi pogués haver a la terra.

Malgrat això, tots s’havien que si, a mitjanit, qualsevol s’acostava allí, mirava dins i veia el seu reflexa, era estirat i camuflat per l’ésser més maligne de tots els temps, el Kodogoró.

Malgrat això, tots s’havien que si, a mitjanit, qualsevol s’acostava allí, mirava dins i veia el seu reflexa, era estirat i camuflat per l’ésser més maligne de tots els temps, el Kodogoró.

Ningú sabia del cert com era aquella espècie de bèstia, ni perquè només sortia a les nits, però certes llegendes escrites afirmen que, en el llac d’aigua cristal·lina, de dia, si troben els mes bells i bondadosos éssers fantàstics que mai poden ser vistos per ulls humans i ballen son ritual de tal manera que l’animal endimoniat no pot resistir-ho, i marxa cap a les més apagades profunditats, esperant la nit, en que ja no el puguin vigilar.

També conte però la llegenda, que si un dia aquells éssers fantàstics deixaren de ballar, un gran i terrible esdeveniment sorgiria al poble del llac de Kodogoró puig la bèstia sortiria de dia de son cau i acabaria amb tota la gent del poble, de la ciutat, o del món.

Hi ha gent també que afirma haver vist la temuda bèstia de nit passejant-se pel voltant del seu llac esperant just el moment per atacar.

Una llegenda però, afirma que, hi ha un ésser, anomenat Wilwarin, de semblant aspecte a la papallona però d’un color lilós extremadament brillant, que fa que a les nits el Kodogoró no pugui sortir del llac, si no només esperar a que algú molesti les aigües per ell poder-lo estirar des de dins.

La seva pell, es d’un blau intens, puig sorgeix de l’ aigua cristal·lina del llac, i el seus ulls són com flocs de glaç rodons i enormes que poden deixar gelat a qualsevol ésser humà que els vegi.

Hi ha gent que diu que esta associat amb Vadur, anomenat molt més tard, i amb el pas dels segles el Diable, però ningú sap si tenen la raó.

Una nit, a ple hivern, enmig de la frondosa capa de boira que cobria gairebé tot el llac, entre els foscos i alts arbres, per un fosc camí, es sentir galopar.
Era però, un galop estrany, com el que no s’ha sentit mai des d’aquell dia.

Es veié una ombra, de mitjana alçada, i s’hi pogueren identificar dos corns en forma de punxa i una llarga i pronunciada cua.
Es va acostar silenciosament cap al llac, com si esperes alguna cosa, i ja gairebé apunt de cabussar-se dins el llac, esclatà a riure sorollosament.

Entre mig d’aquella rialla tan sospitosa es pogué sentir un soroll, i va sorgir cap amunt, d’entre l’aigua, com empès per un remolí de vent, la temuda bèstia.

De sobte, un núvol espès de boira, entre la qual no es pogué distingir res fins al cap d’una bona estona, i, per sorpresa, aparegué l’estranya criatura, aquella a la qual tots els éssers de la Terra temen, i fent un gran gemec, sortir de l’aigua.
Les seves enormes i blaves escates brillaven a la llum de la lluna, i tenia una alçada immesurable.

De sobte, obrir les seves enormes ales i s’endinsà cap el cel.
Aquella nit fou la nit mes temuda de totes les nits que vingueren a la segona edat, després de la creació.

I hi hagueren crits, plors, però també rialles, rialles escruixidores foren les que ressonaren entre les muntanyes de Ferenthe i baixaren cap el desert del Cínet fins estendries per tota la terra, fou allí, al món perdut, al món de les tenebres: a Vada.

Milers de morts i hagueren, només però entre el poble dels mortals, i s’ha sentit parlar que això va passar ja que Vadur odia als éssers que més el temen, entre ells, els homes.

En acabar la llegenda, tots, en silenci, com empesos per una mena de magnetisme, s’acostaren, molt a poc a poc, al llac.

I fou allí, on s’assegueren, que el més savi del poble de Dendenthory continuar la llegenda.

- Passaren els anys i aquell fet es va convertir en llegenda, de llegenda en mite i de mite, va caure en l’oblit de tots, fins avui.
I us puc ben assegurar, que aquest fet va ser cert, cert com us veig jo ara i tan cert com ara em veieu vosaltres a mi.

Fou aleshores, quan un estel fugaç cremar, allí, al full de paper del firmament, i, després de mirar tots al cel i decidir tornar la vista al savi, ja no el trobaren.