La sol i en Pol

et aquí que una vegada hi havia un senyor tan fredolic , que tremola tot el dia com una fulla d’arbre.

No podia veure un anunci de neveres per la televisió sense fer un esternut darrera l’altre ,i no podia sentir com dringava un glaçó dins un got sense que se li posés tota la pell de gallina.

Es deia Pol i va néixer un hivern de fa quaranta o cinquanta anys. Al pic de l’estiu ,al senyor Pol duia quatre samarretes, tres camises ,dos jerseis i un abric. I al pic de l ‘hivern,buidava l’armari per vestir-se .

–Bon dia ,senyor Pol

–Mmm –responia ell amb la boca tapada per tres bufandes.

Per acabar–ho d’empitjorar,sovint se li feia un curiós nuvolet damunt el cap,com una bafarada , que li privava la llum del sol . Alguna vegada , quan estava nerviós ,trist o de mal humor ,el nuvolet se li feia gros i gris com una esquena de llop , i fins i tot havia arribat a ploure-li al damunt seu una plugeta freda i solitària ,de les que no comenten per la televisió.

Els companys de la feina d’en Pol quan el veien arribar amb el núvol sobre el cap li deien fent broma:

-bon dia Pol ¡Amb aquets nuvolet al damunt ,sembla que portis dos barrets ¡ En Pol provava de somriure,però la boca se li glaçava a mig del camí. A casa seva no n’hi feien brometes ni comentaris ,ni comentaris , de tot això . Ni del núvol ,ni de les pluges ,ni de la muntanya d’abrics que es posava, ni de cap altra cosa, perquè feia molts anys que en Pol vivia sol .

Encara que tingués quinze estufes enceses , a casa seva sempre hi feia fred. I encara que totes les finestres estiguessin tancades , hi corria aire. I alguna nit hi plovia i tot , desprès de somiar que s’havia perdut pels mars gelats del pol nord o del pol sud .Una tarda ,tip del fred ,dels abrics , dels malsons ,dels tremolors i del maleït nuvolet que li feia ombra a tota hora , va decidir d’anar al cal metge. A la sala d’espera , s’hi trobar una dona que li va cridar la atenció :tenia les galtes vermelles i lluents com dues cireres , anava vestida com si vingués de la platja i semblava que tota ella fes llum i escalfo . Es deia Sol i venir al món un migdia d’estiu de fa també força anys .

El metge que va veure néixer la Sol va dir en el moment del part :

-Aquesta criatura sembla un sol en miniatura ¡ . I els seus pares , en comtes de posar-li Neus , com estaven decidit , li van posar Sol . I segur que , poc o molt , devia semblar un sol ,perquè quan de petita la duien a visitar als avis , que tenien una granja amb tota mena de bestiar , el gall es posava a cantar només de veure-la com si celebres per segona vegada la sortida del sol .

I les gallines que ponien puntualment un ou cada mati, els dies que la Sol hi anava en ponien dos. Ja us podeu imaginar que una criatura com aquesta devia tenir més calor que fred .

Estiu i hivern es delia pels gelats , que se li fonien només de mirar-los fixament.

Un dels seus somnis bojos era ficar-se en una banyera plena de granissat de llimona,envoltada de petits pingüins i ossets polars i foques de plàstic.

La veritat es que la Sol ,si agafava gaire calor ,era perillosa : podia encendre’s com una brasa i cremar tot el que tocava !

Un dia , al tren ,se li van encendre els fulls del diari que llegia .En un moment es van alçar unes flames que Déu n’hi do.

Van haver d’atura la màquina , obrir les portes dels vagons i fer baixar a tothom a corre –cuita .


Des d’aleshores ,quan la Sol pensava que les notícies la ferien enrabiar , procurava no llegir el diari , per si de cas .

La tarda de què parlàven abans , a la sala d’espera de cal metge .
La Sol i en Pol es van saludar amablement . La Sol esbufegant i en Pol tremolant . Ella li va mirar dissimuladament el nuvolet grisó . I ell,

les galtes vermelles com 2 fogons .

Quan ja feia una estona que havia arribat en Pol ,a la Sol li va semblar que la calor afluixava una mica .

Aviat es va adonar que no esbufegava tant com sempre,i va deixar de ventar-se.

-Quina frasqueta més agradable
-Va dir somrient
-Si ? Doncs jo sento una escalforeta meravellosa...
-Va dir el Pol mentre el núvol se li anaven desfent fins que desaparèix .

Em penso que em trauré una bufanda .

-No me la deixaria pas?
-I tant ! Tingui , senyora .
I la Sol es va posar la bufanda d’en Pol .

-Saps que ? Em penso que ara trauré 1 abric .

Si el vol ...

-Oh , gracies .

I la Sol es va posar l’abric que en Pol li oferia

-Que bé que s’hi esta aquí !

- Que bé ,que bé ! – Anaven dient