Lluna Lluneta

n Xavier no s’havia imaginat mai que el cel fos tan gran, de fet era immens i els estels el cobrien fins a l’horitzó, sense deixar cap racó buit.

Malgrat la immensitat d’aquesta superfície que tenia al damunt, el petit vailet no veia la Lluna, la seva estimada Lluna. La seva amiga.
-On es deu haver amagat? Pensava en Xavier- No la veig enlloc.
-Pss, pss... Xavier, sóc jo... -en Xavier no donava crèdit. Qui el cridava?
-Que hi ha algú? Qui em demana? -la veritat és que tenia una mica de por.
Al Jardí de l’àvia Mª Rosa no hi havia ningú, només ell i el bonic estany de peixos blaus que li feien companyia durant les tardes, aquelles tardes de pa amb xocolata.
-Sóc jo- –deia fluixet una veu càlida i dolça.
_Qui ets tu, si es pot saber? -–deia en Xavier esporuguit mirant a banda i banda del Jardí-
-Sóc jo, la Lluna.
-Lluna? -en Xavier no s’ho podia creure. On t’has amagat? Al cel no t’hi veig pas.
-Sóc aquí, al teu costat. Dins l’estany de peixos blaus.
En Xavier es va acostar a poc a poquet a l’estany i..., efectivament, allà estava la Lluna, submergida en l’aigua clara i envoltada de peixos juganers que intentaven tocar-li la cara.
-Lluna, però.... què hi fas a dins de l’aigua- va preguntar el vailet encuriosit.
-Doncs mira... ehem, és que... ehem... sóc molt presumida i... mirant-me, mirant-me he donat un mal pas i he caigut a l’aigua. A tu no t’ha passat mai?
-Però Lluna ara que faràs, com sortiràs d’aquí dins?
-La veritat és que tampoc s’hi està tan malament, els peixos em fan pessigolles al nas, je je je!! -la rialla de la lluna era molt escandalosa però encomanadissa-
-Però és clar, suposo que no m’hi puc quedar tota la vida aquí dins, els estels em trobarien a faltar.
En Xavier se la va mirar de fit a fit i, decidit, li va dir:
-Escolta Lluna... si jo et tragués d’aquí em portaries amb tu a dalt al cel? Vull veure de prop els estels. A més estic molt avorrit i la meva àvia ja dorm fa estona.
-Però Xavier, com és que tu no ets al llit?
-No puc dormir. Lluna puc venir amb tu?
-Esta bé jovenet... però després a dormir eh? Sinó demà no et podràs llevar de la son que tindràs. Ara va, ajuda’m a sortir de l’estany.
-Com? No tens braços, ni mans, ni cames, com et puc ajudar?
-No t’esveris... només cal que tanquis bé els ulls i pensis: “Lluna, Lluneta ves-te’n d’aquí, que el cel t’espera, que si, que si” –ho has de pensar molt fort d’acord?
-D’acord, Però i jo? Com vindré amb tu?
-Quan jo ja estigui a dalt, tu tornes a tancar els ullets i aquesta vegada penses: “Lluna, Lluneta tens un amic que t’estima molt, dia i nit”. De seguida estaràs al cel amb mi.
Així és com ho van fer. En un tres i no res, en Xavier i la Lluna es van trobar al cel.
-Quina passada!! Sempre veus aquest paisatge quan ets aquí dalt Lluna?
-Sempre, però la veritat és que porto tant de temps aquí que m’avorreixo. Si no fos pels estels que em fan companyia ja hauria tocat el dos feia estona.
-Tan t’avorreixes? -de cop i volta en Xavier va tenir una idea.
-Escolta... estava pensant.... Si tu t’avorreixes aquí a dalt i jo m’avorreixes allà a baix... de tant en tant podríem jugar junts oi?
-Es clar! -va cridar la Lluna, més contenta que un gínjol. I va començar a saltar, córrer i donar voltes pel cel, En Xavier quasi que cau.
-Para Lluna, para!!! Que no ho veus que cauré?
-Perdona amic meu! -–perquè ara la Lluna tenia un amic, un amic de debò,
-Xavier!!! Fill meu on ets, on t’has ficat?! -era l’àvia que el cridava des de casa.
-Xavier hauries de tornar. La teva àvia s’ha degut despertar i no t’ha trobat al teu llit.
-És veritat, pobra àvia. Ja no hi pensava. Si no torno aviat em renyarà. Lluna pensa amb el que t’he dit eh?! Em vindràs a buscar demà a la mateixa hora?
-Si... au afanyat! “Xavier, Xavieret torna a casa l’àvia de pressa i com un coet!” -–en dir això en Xavier es va trobar caient entre els núvols, suaument, com una ploma, fins a arribar al costat de l’estany de peixos blaus, on l’esperava l’àvia amb cara de pomes agres, però amb un mig somriure d’alleujament de saber que en Xavier estava bé.
-Vailet, vailet... on erets? Em tenies amb l’ai al cor.
-Àvia és que.... no podia dormir, he sortit fora al jardí i m’he trobat a una bona amiga que m’esperava al costat de l’estany.
-I la teva amiga on es ara? -–va preguntar l’àvia estranyada.
-Ha marxat cap a casa seva molt contenta. Diu que demà tornarà.
-Ai vailet... no diguis ximpleries. Au passa... i fica’t al llit, que demà serà un altre dia –I li va donar un copet molt suau a l’espatlla.
En Xavier es va girar, va mirar al cel i va veure que la Lluna li feia l’ullet. Ell li va tornar el compliment.