Mimo

ot va començar el dia que la Miranda Montseny, una dissenyadora industrial que treballava en investigacions aeronàutiques, va dissenyar un robot -quasi intel.ligent- per voltar per l'univers amb finalitats diverses.

Dins d'una nau, en MIMO (el nom li venia de la seva creadora MIRANDA MONTSENY) havia de fer que uns agudíssims senyals arribessin a la Terra per aconseguir que els telèfons mòbils funcionessin re-que-te-millor. També que l'Internet ens arribés molt més ràpid i amb olors de flors. A més a més, havia de servir per a crear un altre sistema de nom INTERPET que seria la cosa més extraordinària i divertida mai no vista.
En resum, en MIMO tenia molta feina i no valia a badar.-
- “Molta sort MIMO ! “, li desitjaren tots.
El dia que va marxar de la Terra, la Miranda i tot l'equip estaven entristits i alhora alegres. Li tenien un gran afecte de tan simpàtic i divertit com els havia sortit i els va fer tristor el comiat. Però era tot un èxit i n'estaven satisfets. Ara calia esperar els resultats...
En MIMO era un espinguet, eixerit i llest com ell sol. Sabia de sobres com fer la seva feina i no estalviava esforços. Treballava i treballava i com un bon robot ni menjava ni dormia per aprofitar totes les hores, també per llegir llibres i mirar una mica la televisió, tenia els seus programes preferits ell, però pocs. Sempre deia que, en tornar a la Terra, presentaria els seus propis programes a la tele, tenia moltes idees per fer-ne de nous.
Tantes idees que, un bon dia que passava prop d'un planeta petitet però que brillava molt, (com si tinguessin tots els llums encesos, sabeu) els va fer un senyal, com qui fa l'ullet i va rebre una resposta. Des de la torre d'un castell que semblava de conte de fades, un mag amb una vareta de raig làser de colorins, li va respondre :
- "Hola sóc aquí i m'agradaria veure't".
En MIMO encuriosit, de moment, no va fer-ne cas perquè tenia feina i se li passava l'hora de fer les connexions "truquifusisloquis" de cada dia, però, al cap d'unes hores s'ho va tornar a mirar i va dir:
- "Renoi, renoi, que interessant!, els respondré amb senyals"
I ho va fer. Van estar quatre dies i mig i quatre nits fent-se senyals sense parar.
Al final, el MIMO convidà el mag a la nau i li va explicar totes les coses boniques i d'interès de la Terra i a l'inrevés. El mag es deia MAGPEPO. De fet, tenia un nom molt més difícil, però el nostre amic el va rebatejar així perquè nosaltres ho poguessim entendre En MIMO va aprendre tot el bo i millor d'aquell planeta i ho va transmetre ràpidament a la Miranda. "Umm¡ això m'escama" -va fer la Miranda. Volia dir que tenia la mosca darrera l'orella.
Resulta que en aquell planeta encara era com aquí en temps medieval. Físicament bastant semblants a nosaltres i parlant un altre idioma. Aixó sí, amb altres aficions aquí desconegudes. El més important allà: SER FELIÇ sobre totes les coses. Sense presses, sense malalties, ni enveges ni baralles. Els agradava molt i molt divertir-se i sempre s'estaven fent bromes i acudits. Tenien gran quantitat de jocs desconeguts aquí.
En MIMO va divertir-se de valent amb el MAGPEPO i va decidir que, quan tornés a la Terra, faria una pel.lícula dedicada al nou amic i a aquell planeta.
S'ha de dir que el MAGPEPO va quedar fascinat pels nostres avenços. El que més li va agradar de tot va estar el cinéma i es va proposar fer-ho conèixer al seu poble.
El mag, en arribar a casa seva (a la tercera planta del castell groc de la quarta muntanyeta taronja de la dreta) el primer que va fer va estar preparar una assamblea per explicar a tot el veinat l'experiència tant fantàstica de trobar-se amb el nostre robot.
Com que es tractava de gent tranquil.la s'ho van prendre amb calma. Van anar arribant a la convocatòria del mag, en un bosquet i quan hi van ser tots, els va parlar de les seves xerrades amb en MIMO i sobretot, sobretot, del cinema. A tots els ha va deixar bocabadats amb aquella idea i van decidir inventar-se una cosa semblant. Eren gran inventors ells.
Per començar, tots es canviaren els noms. Primer s'ho prenien com un joc i en feien broma. Després van fer llargues llistes de noms d'artistes de cinema de la TERRA, com ara : Rock Hudson, John Travolta, Marilyn Monroe, Nicolas Cage, Loles León, Rita Hayworth, Paul Newman, Sara Montiel, Jody Foster, Antonio Banderas, Cantinflas, etc. etc.
Després, tots van anar triant i n'hi havia que se'n posaven dos de seguits i tot (Santiago Segura/Sofia Loren, per exemple), de tant com els agradava el canvi. Fins i tot van canviar el nom al poble i li van posar SHARON STONE. Van haver de votar-ho democràcticament perquè n'hi havia que preferien el nom de TONI LEBLANC pel poble. El final va guanyar aquest.
Bé, va arribar el dia de la patrona del poble que, seguint aquella moda, van batejar com SHARON STONE. Tot eren festes i xirinola, els nens saltaven i corrien i els grans, si fa no fa, igual. Cada any quan arribava aquest dia, els reis (perqué en aquest país no hi faltava de rés i en tenien mitja dotzena de reis i reines) cridaven tothom i els convidaven a una gran festa pels carrers guarnits de dalt a baix. Els reis cuinaven el menjar. Quasi sempre truita de patates ams pèsols i cireres ( o unes coses semblants).
Era molt bonic, tots anaven amb els vestits lluents, que no eren de roba, ni paper ni res semblant. Ells tenien uns altres materials especials de vius colors. Els seus modistes eren especialistes en coses alegres, tot i que no fos festa. Quan era el dia de la patrona, ja era "el no va plus". Tothom s'hi esforçava en la preparació i participen grans i petits.
També incorporaren a les festes els gegants i els capgrossos, a la seva manera, seguint les instruccions del Magpepo. No s' assemblaven gens als de la Terra, però aixó tant se val.
Estaven d'allò més engrescats en la festa. Els reis i les princeses ballaven entremig de tothom i ningú els feia fotos ni rés de semblant. Clar que encara no havien inventat la càmera de fotografiar i per això no aconseguien arribar a inventar el cinema, però s'hi esforçaven de valent. Cada dia, al matí dedicaven una estona a pensar amb això,tal com avien convingut. De moment, ja tenien els noms. La resta ja vindria.
En plena festa, en Tony Curtis (un nen molt eixerit que s'ocupava de les mascotes de casa seva, tortugues, gossets i similars) es va enfilar dalt d'un arbre i va cridar:
- "Ep, escolteu, hem d'avisar la fada despistada, que no se'n deu recordar i no ha vingut. Ei, que no em sentiu?"
La veritat és que ni el van sentir, de forta que era la gresca.
El noi va decidir anar personalment a buscar la fada (que precisament era la seva padrina).
- "Padrina, padrina" cridava en arribar a casa de la fada.
La padrina no hi era i en Toni Curtis es va alarmar perque allò no era normal. Va avisar tothom i van decidir deixar la festa i buscar tots la fada. El rei més vell, en persona, va organitzar la recerca.
Passaven les hores i no la trobaven i allò els va espatllar la festa de la patrona, per primer cop. No es desanimaven, però ja no sabien per on mirar més.
De cop, el MAGPEPO va tenir una brillant idea, contactar amb el seu amic MIMO perquè des de l'univers, amb els grans ulls de la nau, trobés la fada perduda. Bona idea. Tots van estar d'acord i van cridar el robot amb els senyals habituals.
Però en MIMO estava ben distret en aquell moment.
Resulta que la fada, encisada per les explicacions que els va donar el mag, havia fet un encanteri i havia anat a caure expressament dintre de la famosa nau. Un cop allà es va quedar en un reconet per observar-ho tot. En MIMO acabava de descubrir la seva inquilina.

Així estaven tots dos de sorpresos (van fer un crit i tot) i de cop van veure per la finestreta els senyals del MAGPEPO. Van contestar i tranquilitzar tothom i es van posar a xerrar i xerrar i xerrar fins que des de la Terra, la Miranda es va comencar a inquietar:
"Aquí la MIRANDA, MOMO què passa? Respón, tens problemes? Fa estona que no fas contacte. Tallo i tanco"
MIMO va respondre de seguida.
Quan des de la terra van sentir l'explicació del MIMO , es van quedar de pedra. No sabien què fer. En MIMO els deia que es volia quedar amb la fada per poder xerrar i la fada estava d'acord de romandre a la nau per sempre. Com resoldre aquesta situació tan insòlita? Com? Com?
El país del MAGPEPO també hi havia sorpresa i no sabien si la idea de la fada era bona o no. Pensaven i pensaven i els sortia fum dels caps. Semblaven xemeneies.
De cop, en Gregory Peck i la Doris Day, dos germanets bessons amb fama de espabilats, van dir:
- "Que la fada es quedi a la nau fins que pugui aprendre com va això del cinema de pe a pa. Segur que la idea li agradarà i després ens portarà l'invent amb gust i ganes". - Ho van dir tots dos a l'hora i gairebé ningú no els van entendre.
-"Tranquils, parleu d'un en un, ben segur que teniu una bona idea, però no l'hem sentida". Llavors ho van repetir a poc a poc i tots van veure que era una bona idea.
I va fer l'afecte desitjat. La fada era despistada, però molt llesta i solidària. Aquesta responsabilitat li va encantar més que els seus propis encanteris. Va convèncer en MIMO i van posar fil a l'agulla.
Quan la fada ho va saber tot del cinema, (després que ella mateixa es va posar el nom de Greta Garbo) i més contenta que un xínxol va tornar al seu país amb el gran invent sota el braç. Val a dir que la van rebre amb una altra festa que va ser més sonada encara que totes les anteriors. La celebració va ser grossa, aconseguien recuperar la fada i tenien el gran invent. El posarien en marxa?
I en MIMO va seguir amb la seva tasca, a la recerca de noves aventures per l'univers de les que ja us en parlaré més endavant. Us ha agradat aquesta?