eus ací que a l'estany de Banyoles no hi viu només un drac, si no també fades que viuen sempre a l'aigua, conegudes com aloges o dones d'aigua. Aquestes fades viuen a les fonts i els estanys -i no només al de Banyoles - i normalment se les sol veure de nit ... tot i que veure-les pot tenir conseqüències meravelloses o horribles. I en aquesta història ho veurem:

Temps era temps quan una velleta voltava de nit per l'estany, mentre la lluna il·luminava el camí. Però se'n va desviar quan va veure una llum estranya vora l'aigua. Allà, amagades entre la verdissa i pedres, hi havia unes fades que teixien la seva roba màgica i meravellosa. La velleta, temerosa d'aquestes fades, s'intentà allunyar, però amb la desgràcia que al girar-se va trencar un branquilló.

Les aloges ho van sentir i varen sortir al seu encontre i no els va ser difícil rodejar-la. I l'amenaçaren:

- Velleta, ja que ens has vist i destorbat,
a trenc d'alba la nostra roba hauras rentat.

Un present et darem, si al sortir el sol has acabat.
Mil maleficis conjurarem, si la nit se t'ha escapat.

I la velleta, espantada, es va posar a rentar la roba. Renta que rentaràs, al cap d'una bona estona tota l'havia rentat. I les fades, juganeres, compliren la seva paraula.

- Aquí tens una bossa amb un present, però no la miris fins arribar a casa!

I la velleta així ho feu. En arribar, va obrir la bossa i va veure que hi havia un munt d'or.

Al fer-se de dia, la velleta va sortir a mercat i va comprar moltes coses que necessitava. I quan,la seva millor amiga li va demanar per aquella nova fortuna, la velleta no se'n va poder estar d'explicar-ho.

La seva amiga, cobejosa, va tornar a casa corrents esperant que fos de nit. Les hores no li passaven, i mentrestant pensava que faria amb tot aquell or.

Quan el sol era amagat i ben amagat, l'amiga va sortir de casa i va començar a donar la volta a l'estany, cercant les fades que tant d'or donaven. I caminant, caminant, heus ací que les va trobar. I poc dissimuladament, va fer un gran terrabastall.

Les fades es van espantar, però al cap d'un moment es van recuperar i la van rodejar, i tal com féren amb l'altre velleta la nit anterior, li digueren:

- Velleta, ja que ens has vist i destorbat,
a trenc d'alba la nostra roba hauras rentat.

Un present et darem, si al sortir el sol has acabat.
Mil maleficis conjurarem, si la nit se t'ha escapat.

I ella, tota contenta, es va posar a rentar la roba. Va acabar prou d'hora i les fades, contentes, li feren el mateix present, i li digueren la mateixa advertència:

- Aquí tens una bossa amb un present, però no la miris fins arribar a casa!

I l'amiga es dirigí cap a casa. A mig camí però, la cobdicia va poder amb ella i va mirar què hi havia a la bossa. I la seva sorpresa fou ben gran quan veié que només hi havia ... sègol!. Tota enrabiada, ben enfurismada, va obrir la bossa i la va llençar ben endins el bosc.

A l'arribar a casa, però, tots els que hi havia es van quedar meravellats. La faldilla que duia era ben plena de pols d'or que brillava amb la llum del foc. Després de recollir tota la pols que va poder, la dona, comprenent el que havia fet, va còrrer un altre cop al bosc, però no va saber trobar gens d'or i, preguntant a les fades, aquestes li digueren que el vent ho havia fet volar tot.

I així fou com l'amiga va tornar a casa, igual de pobra, i sense voler saber res més de les fades de l'estany de Banyoles.