Petit conte d'en Marraco

o fa pas massa temps, a Lleida, un dia de tardor en Roger va sortir de casa seva amb el seu germà gran, en Xavier, tots dos anaven cada dia a jugar a la plaça amb els seus amics i volien aprofitar els dies que els quedaven abans de que comences a fer massa fred i la mare ja no els deixes estar tanta estona al carrer.

Aquell dia seria molt especial, però ells encara no ho sabien.

Es van quedar un moment davant del portal de casa seva, dubtant si havien de tornar a casa per posar-se un jersei, ja que aquella tarda feia molt fred, quan de cop i volta van sentir un soroll molt estrany.

POUM, POUM, POUM, POUM...

-Que deu ser aquest soroll?- va preguntar el Roger a el seu germà.

-No ho se pas, però ho haurem d’esbrinar! – va contestar el Xavier.

A els dos germans els hi agradava molt investigar i descobrir misteris, és per això que no van tenir cap por d’anar fins a la cantonada del carrer per mirar el que passava. I va ser llavors quan el van veure! Era ell, era el Marraco! Però no el que sempre havien vist pels carrers de Lleida per la festa major, aquest era de veritat!

Els dos nens van quedar bocabadats, veient com aquell drac gegantí baixava pel Passeig de Ronda i cada vegada s’acostava més a ells.

-És enorme! – va dir el Xavier.

-Però no fa por, anem a saludar-lo! – va contestar el Roger.

Quan el Marraco va passar a prop d’ells, els nens van anar acostant-s’hi amb una mica de por, encara que feien veure que no en tenien, i el Marraco al veure'ls es va aturar i els va dir:

-Hola nois! Que hi feu aquí palplantats, es que no heu vist mai un drac passejant?

-Doncs no!- van respondre els dos nens a l’hora.

-Bé, doncs ara ja sabeu que a els dracs també ens agrada sortir a passeig. Jo sempre passejava pel Secà o per Pardinyes, a vegades anava a la Bordeta i fins hi tot als Magraners, però avui he tingut ganes de venir per aquí. No voldríeu pas acompanyar-me?

Els dos nens es van mirar molt sorpresos i sense pensar-s’ho gaire van dir al Marraco que estarien encantats d’anar amb ell.

A el Marraco li agraden molt els nens i sabia molt bé el que havia de fer perquè estiguessin contents, així que va estirar la seva cua, la va deixar caure suaument al terra, i va dir:

-Apa! Pugeu a la meva esquena!

En Xavier no va perdre temps, va agafar de la ma al Roger i tots dos van començar a pujar per la cua del Marraco fins a la vora del seu cap. Quan hi van arribar es van assentar i el Marraco es va posar a caminar molt lentament per tal de que els nens no caiguessin.

POUM, POUM, POUM, POUM...

Van arribar a la Plaça Europa, van girar cap a Balafia, després van tornar i van baixar tot el carrer Príncep de Viana fins a l’estació. Allà van estar mirant els trens una estona i després van passar per la Rambla Ferran i van anar cap a Cap Pont.

Els nens estaven tant entusiasmats amb el passeig, que no es van adonar que s’havia fet tard fins que la seva panxa es va començar a queixar de gana.

Llavors el Marraco, que ja feia estona que sentia el soroll de les panxes dels nens, va portar-los fins a casa.

-Moltes gràcies, Marraco- va dir el Roger.

-Ens ha agradat molt el passeig- va dir el Xavier.

-Podrem repetir-lo un altre dia? -van preguntar tots dos a l’hora.

-Es clar que si! Només cal que m’ho demaneu!- va contestar el Marraco.

I molt content per haver fet dos nous amics, el Marraco s’en va anar i els nens van tornar a casa frisosos d’explicar a els pares el que els havia passat.

A partir d’aquell dia els nens i el Marraco sortien a passejar junts molt sovint, fins que un dia els nens el van estar esperant a la cantonada del seu carrer tal i com havien quedat i el Marraco no hi va anar.

- I si li ha passat alguna cosa? – va dir el Roger una mica preocupat.

- Serà millor que anem a casa seva i sortirem de dubtes.- Li contestà el Xavier.

I així ho van fer, van anar a casa del Marraco, que era una casa molt gran, que tenia una porta altíssima i quan hi van arribar van trucar a la porta perquè el Marraco els obris. Però no va contestar ningú, la porta estava molt ben tancada i els nens ja estaven a punt de marxar, quan van veure que a la cantonada de la casa hi havia una porta petiteta, tant petiteta com ells i que a més estava oberta. Semblava com si el Marraco l’hagués deixat oberta expressament per ells. Van decidir entrar-hi i un cop a dins en mig de la foscor, van veure que sortia una mica de llum d’una porta mig oberta que hi havia al fons d’un passadís llanguíssim. Els nens no tenien por de res, i s'en hi van anar corrents, van obrir la porta i...

- Marraco! Que hi fas al llit?, i tot sol!- va preguntar el Xavier- Que estàs malalt?

- Ai! Estic molt constipat, i em sembla que tinc febre, em trobo molt malament i no tinc forces ni per menjar!

- Però si no menges no et curaràs!- li va dir el Roger- Nosaltres t’ajudarem!.

Els dos nens van sortir corrents de casa del Marraco i van anar a avisar als seus amics que com cada tarda eren a la plaça jugant.

-Nois, ens heu d’ajudar! - Cridaven els nens.

Els seus amics es van acostar per veure que passava i ells els hi van explicar tot.

No els va costar gaire organitzar-se. El Joan i el Guillem van anar a casa a buscar unes estufes, la Teresa i la Laura s’encarregaven de les medicines, el Sergi i el Pau van anar a comprar una bufanda ben llarga i la Mariona va anar a buscar un bon plat de sopa de la que fa la seva mare. Quan van estat tots a punt es van tornar a trobar a la plaça.

- Molt be nois, anem tots a casa del Marraco! – va dir el Xavier.

Els nens es van posar en camí i al cap de poca estona ja hi havien arribat.

- No feu gaire soroll, no sigui que s’espanti. –els va demanar el Roger.

I els nens van entrar molt silenciosament en aquella casa tant gran, per aquella porteta tant petitona.

Quan van veure al Marraco estirat al llit i amb aquella cara de prunes agres, no van saber el que fer, però el Xavier i el Roger els hi van explicar que no havien de tenir por i que sols havien d’ajudar-lo a posar-se bo i li canviaria la cara.

Els nens van fer el que els seus amics el hi van demanar i al cap de molta estona van marxar tots i van deixar al Marraco descansant.

El Xavier i el Roger, al marxar, van prometre al seu gran amic que tornarien al matí per veure com estava.

I així va ser, es van llevar molt aviat, van esmorzar i després van anar a veure’l.

Però quina va ser la sorpresa quan en arribar a la casa, el Marraco no hi era!. El llit estava buit i el plat de sopa també.

- On deu haver anat? – Preguntà el Roger.

- Crec que ja ho se, segueix-me! – li va contestar el Xavier.

Van sortir al carrer i just llavors van veure que arribaven tots els seus amics de la plaça que també havien vingut a visitar el Marraco.

- S’ha menjat la sopa? – va dir la Mariona.

- I no és al llit? – va preguntar el Joan.

- Crec que això és bon senyal! - va dir el Sergi.

Els nens estaven tant preocupats pel Marraco que no s’havien adonat que els hi havia deixat una anotació a la porteta.

- Que és això? Que hi diu aquí? – va exclamar el Pau.

Hola amics meus, aquest matí m’he aixecat com nou. He anat a la Mitjana a passejar.

El vostre amic Marraco.

Tots els nens es van posar molt contents i van anar corrents cap a la Mitjana a buscar el seu amic. No els va costar gaire trobar-lo i quan el van beure allà tant content i amb la bufanda cargolada al coll es van posar a cridar d’alegria.

Van saltar, ballar i xisclar una bona estona i després quan es van tranquil·litzar una mica, el Marraco va baixar molt a poc a poc la cua, i...

Conte contat ja s’ha acabat.