na vegada hi havia una tulipa molt petitona, que vivia en sa caseta sota terra.

S'estava soleta i tranquil·la en l'ombra i el silenci.

Heus ací que un dia de primeries del mes de març, va sentir que trucaven a la porta de la seva caseta: Tap! Tap! Tap!

- Qui hi ha? - va preguntar

- Sóc jo, la senyora Pluja – digué una veueta suau i un xic tristoia.

- I què voleu, senyora pluja?

- Entrar, Tulipeta; obra'm la porta.

- Ah! No! No us vull pas obrir, no us necessito pas – respongué la Tulipa.

Varen passar uns quants dies, fins que la Tulipa va sentir que tornaven a trucar: Tap! Tap! Tap!

- Qui demana? - féu.

Aquella veueta suau i un xic tristoia de la primera volta, respongué:

- Sóc jo, la senyora pluja que vol entrar.

- Altra vegada? Ja us vaig dir que no us volia obrir. Sou prou perfidiosa, tan mateix!

Tornaren a passar uns dies sense que la Tulipa es sentís molestada per ningú. Un matí, però, va adonar-se de què,d'enllà la porta venia un soroll un xic estrany: xu! xu! xu! I de cop, varen trucar.

- Qui hi ha? - preguntà la Tulipa des del seu cau obscur.

- Sóc jo, el senyor Sol – respongué una veueta clara i alegre – Obra la porta.

- No, no! - respongué la petita Tulipa – No es pot entrar. No us necessito pas.

I com ja no va sentir res més, seguí la seva videta tranquil·la i silenciosa en l'ombra.

Uns dies després, va tornar a sentir darrera la porta, aquell sorollet misteriós de l'altra vegada: Xu! Xu! Xu!

- Qui hi ha? - va demanar.

- El senyor sol que et demana que obris la porta, Tulipeta!

- Bah! Bah! Deixeu-me estar tranquil·la. No us vull pas obrir! - respongué tossuda.

Passaren encara dies, i la Tulipa sentí que començava d'enyorar-se d'estar en una casa tan estreta i tan fosca ... De sobte, un matí va sentir que trucaven altre cop a la porta: Tap! Tap! Tap! Xu! Xu! Xu!

- Què és aquest soroll? Qui demana? - preguntà encuriosida.

Dues veuetes li respongueren alhora, una clara i alegre, l'altra susu i encara un poc tristoia:

- Som nosaltres,Tulipeta, els teus amics: la senyora Pluja i el senyor Sol, que volem entrar.

- I per què voleu entrar? - preguntà la Tulipa.

- Perquè l'hora és arribada - respongueren les veuetes amistoses – Obra! Obra! No tinguis por, és per a bé teu que volem entrar a ta caseta d'ombra i silenci, on et migres i et ressecaries.

- Bé, doncs, - digué resignada la petita Tulipeta – Ja que heu vingut plegats us obriré ... Quin altre remei em resta!

Prudentment, la Tulipeta obrí un xic la porta, i el senyor sol i la senyora Pluja es ficaren a la caseta plena d'ombra i de silenci.

La Tulipeta restà estorada ...

El senyor Sol v aagafar-li la mà dreta, la senyora Pluja la mà esquerra, i se l'endugueren de pressa, de pressa, amunt, amunt, fins dalt de tot. Un cop allí li digueren:

- Cuita, Tulipa, cuita, no t'entretinguis! Treu el caparró de sota terra! ...

La petita Tulipa els va obeir, i de sobte, es sentí voltada de claror i sadollada de perfums, adonant-se de què es trobava al bell mig d'un parterre, en un formós jardí curull d'arbres, coberts de fulletes tendres. Arreu, arreu, es veien plantes acapollades, i arreu, arreu, voleiaven papallones i abelles, cantaven els ocells i murmuraven les aigües.

De cada fulla penjava, com un lluminós brillant, una gota de pluja, i els raigs de sol escalfaren el caparró rosat de la petita Tulipa.

Per damunt dels cants dels ocells, ressonaren veus alegres i argentines, i un estol de nens i nenes, s'escampà pel jardí.

De sobte, una nena d'ulls de miostis i rinxols daurats, s'atansà al parterre i veié la petita Tulipa, rumbejant el caparró color de rosa.

La nena cridà joiosa als altres infants I tots, vessant d'alegria, picaren de mans bo i cantant:

La Tulipa ha tret el cap,
ja ha tornat la Primavera!
Visca! Visca aquest bon temps
que el cor de tothom alegra.

I davant la joia dels infants, la petita Tulipa rosa, va sentir-se plena d'orgull, comprenent que el senyor Sol i la senyora Pluja l'havien treta de la caseta, silenciosa i obscura, perquè contribuís a la belles i a l'alegria de la més bella estació de l'any.