El Follet Pam

et aquí, abans d’ahir. Feia un dia gris i trist.

Estava a casa mort d’avorriment i va pensar: trucaré a la Judit ( rinnng!)
- Hola Judit, que tal? Estic avorridíssim. Perquè no fem alguna cosa per distreure’ns?.

- Perquè no anem a buscar bolets? ... només necessitem un parell de cistells. Ja veuràs que divertit!. - va dir la Judit

- D’aquí mitja horeta ens trobem a l’entrada del bosc. - vaig dir.

Un cop érem allà vam decidir que jo aniria cap a la dreta i la Judit cap a l’esquerra i quan es fes fosc ens trobaríem allà mateix.

Al cap d’una estona la Judit ja tenia el cistell ple. Així que es va dedicar a contemplar els núvols.

En canvi jo no en trobava ni un! ... però de sobte al voltant d’un pi en vaig veure un munt. Vaig agafar el cistell i.. i un i dos i tres i quatre i vint trenta.. de cop i volta de dins el cistell se sent una veu que deia: però què fas, però què fas, però què fas...!

M’espanto, caic de cul. Llenço el cistell i tots ela bolets per terra!
Els bolets no parlen, oi que no?
Torno recollir els bolets... i un i dos i tres.. i se sent una veu què diu: però que fas, però que fas.
Dins el cistell hi ha un bolet que es mou. L’agafo. Me’l poso al palmell de la mà i li dic:

- hola senyor bolet, Com et dius?
- Pam, pam.. i no sóc cap bolet. Sóc un follet!!! .. i estic molt enfadat perquè m’has trepitjat la meva casa.
- Però al bosc no hi ha cases.

El follet es va enrabiar... i cridava:

- has trepitjat el meu bolet! - Fa un saltironet i del seu sarró en treu una fulla: me la fica al llengua i em començo a encongir, encongir... - Buscarem un bolet i construirem una casa nova.

Sabeu com era la casa? La teulada era petita, petita; i la xemeneia, petita, petita, petita; i la taula i les cadires i la cuina i el lavabo; petit , petit , petit ... Quan va quedar enllestida, el follet, picava de mans i peus.

Jo plorava.. ara que sóc tan petita, em poden trepitjar; i a l’escola m’hauré de posar dempeus a la cadira per poder veure la pissarra; i quan arribi a casa no em trobaran, com agafaré el coberts?...

El follet va veure que estava trista... va fer un saltironet i del seu sarró en va treure una ampolleta què tenia tots els gustos de món. Me la va posar a la boca i vaig començar a fer-me gran, gran.. tan gran com sóc ara.

S’havia fet fosc i havia de trobar-me amb la Judit. Em vaig acomiadar del follet.
Sabeu com s’acomiaden els follets? Es posen un dit als llavis i et llencen un petó. Jo li vaig dir adéu amb la mà i vaig arrancar a córrer. Quan vaig trobar a la Judit li vaig explicar tot.

No es va creure res.

Però en David treu una sabateta del cistell.

Uauuh! És la sabata del follet ? Què bonica. Me la regales?

Es clar que sí.

( jo la guardo al cistell).. i tu dius:
Quan passegeu pel bosc heu d’anar molt alerta no fos cas que sota un bolet hi hagués un follet.

Quan dius això, jo tiro les bombolles de sabó. Desprès tu també en tires.
Ens posem drets, donem les gràcies i llancem els globus....

Apa siau !