Blancaflor

i havia un príncep molt jugador, molt jugador; tant, que un dia fins es va jugar el reialme.

Desesperat en veure que fins havia perdut la corona, va donar l'ànima al diable a condició que el protegís. Al moment se li presentà el diable, i li digué que podia tornar a jugar, que guanyaria el perdut i cent vegades més, però que al cap d'un any just havia de donar-s'hi i que l'havia d'anar a cercar a les muntanyes de l'or.

El príncep tornà a jugar i tot ho va guanyar; tant, que gairebé es va fer amo de tot el món.

Tal com el temps passava, es donava compte del mal trànsit en què s'havia posat, però temia la fúria del diable i de cap manera no volia mancar al tracte, i arribat el dia anà a la recerca de les muntanyes de l'or, que no sabia pas on eren, ni ningú no n'hi sabia donar raó. Se n'anà a trobar un rei que governava totes les bèsties de la terra, a veure si ell li sabria donar raó de les muntanyes de l'or.

El Rei cridà a reunió totes les seves bèsties i els preguntà pel lloc indicat, però cap no sabé on eren, i li recomanà que anés a trobar un company seu que governava els peixos del mar.

Aquest cridà també tots els peixos, que per tal de sentir-lo millor tragueren els seus caparrons fora de l'aigua, i, feta la pregunta, resultà que ningú tampoc ho sabia. Li aconsellà que anés a trobar un company seu que governava tots els ocells del cel, que entre aquests, com que escolten més que les bèsties i peixos i van a tot arreu, podria ésser que algun ho sabés.

El príncep se n'hi anà, i el rei dels ocells els cridà tots per fer-los la pregunta, i cap no ho va saber.

El príncep estava desesperat, però el moixonet més menut de tots observà al seu Rei que no hi eren tots els ocells, que en macaven tres i que qui sap si un d'ells ho sabria. Els primers que van arribar no sabien res: només mancava l'àguila; en arribar, el Rei li preguntà:

- No sabries pas on cauen les muntanyes d'or?
- Ara en vinc - contestà l'àguila.
- Doncs hi has de tornar per acompanyar-hi aquest príncep.

L'àguila observà que era molt lluny, i que per paga volia un be, car n'havia de menjar pel camí, una part per emprendre el viatge, l'altra a mig camí, i l'altra en tornar. El príncep li donà el be i es posaren en camí.

Les muntanyes d'or eren totes pelades, i quan el príncep hi fou, no sabé pas què havia de fer. Se li presentà una velleta que era la Mare de Déu, però el príncep no ho sabia. Li explicà el que li passava i la velleta li donà un consell: li digué que aviat vindrien tres colomets que, en arribar al peu de la mar, es tornarien tres gentils donzelles; eren les filles del diable que anaven a banyar-se. Li aconsellà que mentre es banyessin prengués la roba de la més menuda i s'amagués. Quan la donzella es trobaria sense roba i veuria com les seves germanes se n'anaven i la deixaven, maleiria i perjuraria, fins que a la fi diria que si li tornaven la roba alliberaria de la fúria del seu pare el que la hi tornés. Aleshores el príncep podria tornar-la-hi, segur que ella, que era més poderosa que el seu pare, l'alliberaria de les males arts d'aquest.

Tal com la Mare de Déu havia dit, va succeir que vingueren els tres colomets que es tornaren tres donzelles, i el príncep prengué la roba de la més petita i la hi tornà quan aquesta prometé alliberar de la fúria del seu pare el que la hi tornés. El príncep li explicà el que li passava, la donzella prometé treure'l de tots els perills i resoldre-li tot el que el seu pare li manaria. Li digué que així que ella fos fora, s'acluqués d'ulls, donés tres voltes i els tornés a obrir; al seu davant se li presentaria una porta, que era la del palau del diable, que truqués i que s'hi presentés. Li digué que de seguida que es trobés en un conflicte, la cridés, encara que només fos mentalment, pel seu nom, que era Blancaflor, i que ella sortiria i el trauria de tot.

La donzella es vestí, es tornà colom i se n'anà. El príncep féu el que li havia dit, i el diable, en veure'l estigué molt content. Li digué que estava a punt de dinar i que li agradaria menjar pa calent, que sembrés blat, el segués, el batés, el mogués, i amb la farina ben pastada, fes un pa que havia de coure en un forn, que havia de construir, i que al cap de quinze minuts havia de tenir el pa.

El príncep restà esparverat i dubtà que tot el poder de la Blancafor fos prou per escometre una empresa tan impossible. Amb el pensament cridà la donzella, aquesta aparegué, i en saber l'encàrrec que el seu pare havia fet al príncep, li digué que prou poca cosa li havia demanat i que al moment seria fet el pa. Féu que el príncep posés el cap a la seva falda perquè no veiés res del que passava. Ella es tragué un canonet d'agulles i les llençà enlaire; en sortiren a milers de milers i cada agulla es tornà un menut diabló, amb una cua tota eixerida.

Aquests diablons estaven posseïts d'una intensa febre de treball. Mentre uns sembraven el blat, altres feien el molí, i altres el forn; tots varen regar el camp, i el blat crequé en un segon, el varen segar i batre, després el varen moldre, van pastar la farina i coure el pa, tot en menys de cinc minuts.

El príncep, meravellat, rebé el pa fumejant de mans de la Blancaflor; no sabia el que li passava de content, i en portar-lo al diable, aquest quedà astorat de sorpresa, i de seguida li semblà veure en tot allò la mà de la seva filla Blancaflor.

El diable féu un altre encàrrec al príncep. Li digué que, en havent dinat, volia fer la migdiada en un palau tot de vidre i ben transparent per què el sol toqués a les quatre cares alhora i li encarregà que es donés presa car ell estava molt poca estona per dinar. El príncep novament reclamà ajut a la Blancaflor que, com l'altra vegada, se serví dels diablons i, al moment, l'encàrrec del seu pare estigué llest.

Les sospites del diable que la seva filla tenia part en l'afer, augmentaren. Féu encara una tercera comanda al príncep. Li digué que feia molts milers de milers d'anys que a la seva retataravesàvia, en un viatge per mar, li caigué un anell a l'aigua, i no el pogué trobar, i que desitjaria que l'hi portés com més aviat millor, si bé no li marcà termini.

Quan la Blancaflor va saber el nou encàrrec li digué al príncep que aquell era més difícil que els altres, però que també se'n sortiria. Li digué que posada ella damunt d'una taula, la fes tota ben a bocinets petitíssim, i que els posés dintre d'una ampolla, que la tapés ben bé i la tirés a mar. Ella es tornaria un peix, cercaria l'anell i quan el tingués tornaria a la vora del mar amb l'anell a la boca, que ell l'agafés i, al moment de tenir ell l'anell, ella es tornaria una altra vegada dona. Li encarregà, sobretot, que en esbocinar-la procurés no perdre ni una engruna de carn, ni una gota de sang, car si perdia la més ínfima part del seu cos, en tornar-se dona se la trobaria a mancar i restaria esguerrada o amb algun defecte.

Al príncep li repugnava haver-la de tallar com si fes serradures, però Blancaflor li objectà que no hi havia altre remei, i que si no satisfeia els desigs del seu pare, s'exposava als més terribles perills.

No quedà més remei al príncep que fer el que li deia la donzella,Però en tallar-la tingué la desgràcia que li caigués a terra una goteta de sang.

Succeí com la Blancafor havia dit, però en tornar-se dona quedà allà amb una petita taqueta al dit xic de la mà dreta, a causa de mancar-li aquella goteta de sang que el príncep havia deixat caure. La Blancaflor digué al príncep que el seu pare tindria un gran goig en veure que havia obtingut aquell anell que tan desitjava, i que amb tot el seu poder mai no havia pogut aconseguir, i que de segur que li oferiria la mà d'una de les seves filles en matrimoni. Li encarregà que, sobretot, no digués que es volia casar amb ella, car el diable, al moment comprendria la seva intervenció en els encàrrecs fets al príncep i els mataria tots dos. Li recomanà que digués al diable que, com que no coneixia cap de les seves filles, li era difícil escollir-ne cap; que, amagades darrera un paravent, fes que les tres traguessin una mà i que ell agafaria la que primer li semblés i es casaria amb la que així hagués escollit; però, com que pel senyal del dit xic distingiria quina era la Blancaflor, escolliria a ella tot dissimulant així la coneixença i intel·ligència existent entre ells.

Tot va passar tal i com la Blancaflor havia dit, però el diable endevinà el que havia passat, i abans que es casessin, es proposà de matar el príncep i la seva filla. Aquesta, que tenia el do de penetrar el pensament, sabé el propòsit del seu pare i decidí fugir amb el príncep. El diable es féu el càrrec de matar-lo de nit mentre dormirien, i ells, en lloc d'anar a dormir posaren al llit dos botes de vi que aparentaven talment que eren dues persones.

Mentre Blancaflor preparava la fugida, encarregà al príncep que anés a baix a la quadra i tragués el cavall més sec i magre que trobés, que no n'escollís cap d'altre. El príncep, en veure aquell cavall tan magre, que gairebé ni s'aguantava, temé que ni tan sols els podria sostenir i prengué el més gras. Quan la Blancaflor el veié tota es va desesperar, però ja no podien tornar a canviar-lo.

El cavall magre era el pensament i amb sols dir: - Volem ésser a tal lloc -, ja s'hi haurien trobat. El gras era el vent, que ja corria molt, però mai tant com el pensament.

Abans de marxar, la Blancaflor va escopir a terra, perquè l'escopinada parlès en el seu lloc, si el seu pare o la seva mare li parlaven.

En efecte, per saber si ja dormia i poder-los anar a matar, de tant en tant la cridaven:

-Blancaflor!
I l'escopinada respondria:
-Què mana?

Tal com l'escopinada s'anava eixugant, anava contestant més fluix i de manera més apagada, fins que es va eixugar del tot i no va contestar. El diable cregué que dormien, i amb un ganivet anà al llit i clavà gran nombre de ganivetades als bóts. Quan ja els donava per morts, veié el vi que rajava, comprengué el que havia passat i tot es desesperà.

El diable volgué perseguir els fugitius, però temé que se n'haurien endut el pensament i que fóra inútil intentar-ho, car no els podria atrapar. Baixà a la quadra i veié amb sorpresa que el pensament hi era i que havien pres el vent.

De seguida sortí i aviat els atrapà. Quan la Blancaflor veié al seu pare a la vora, al moment digué:

- Que el cavall es torni una ermita, el meu marit una campana i jo l'ermità.

Així succeí i de seguida es posà a tocar la campana. Arribà el diable i sense conèixer que era la seva filla li digué:

- Ermità, bon ermità, no hauríeu pas vist passar un fadrí i una donzella que anaven dalt de cavall?

Ella li contestà:

- Ara anem a començar la missa, si voleu entrar.

El diable repetí diverses vegades la pregunta i Blancaflor sempre li contestà el mateix. El diable cregué que l'ermità era boig o sord, i no sabent quin determini prendre se'n tornà cap a casa seva. La Blancaflor féu tornar altra vegada cavall, príncep i ella mateixa a l'estat normal, i emprengueren novament la fugida.

La diablessa havia sortit a la finestra per veure si el diable podria atrapar la seva filla i veié tot el que havia passat i, en tornar el seu marit, el tractà de tanoca i l'advertí que la seva filla l'havia enganyat, i que era aquell ermità amb qui havia parlat.

El diable, furiós, tornà a empaitar la parella i quan ja els atrapava la Blancaflor digué:

-Que el cavall es torni un hort, el meu marit en cols i jo en l'hortalà.

El diable li féu la mateixa pregunta que a l'ermità, i la seva filla contestà:

- Ja ho crec que són dolces aquestes cols; no en trobareu pas de tan bones per tota aquesta terra ... - i per més coses que li digué no li arrencà altres paraules... El diable cregué que era sort, o boig, i se'n tornà; altra vegada la Blancaflor féu tornar-ho tot al seu estat normal i la diablessa féu veure al seu marit com altra vegada s'havia deixat enganyar.

El diable tornà una tercera vegada a empaitar la seva filla. Quan aquesta es veié el cavall del seu pare a la vora, llençà una ampolla d'aigua que portava i es tornà al moment un cabalós riu, però el pensament el travessà. Després llençà un raspall, que es tornà un camp de punxegudes arestes; però el pensament el travessà. Llençà aleshores una taronja, que es tornà un ample riu de foc, i aquesta vegada el pensament es deturà, car no s'atreví a travessar el foc. El diable, veient que se li escapaven, es posà a cridar:

- Filleta meva; almenys mira'm per darrera vegada, que ja no et veuré mai més ...

La Blancaflor de cap manera volia girar-se, per por que li llencés una maledicció, i aconsellava el seu marit que de cap manera no tombés la cara perquè no el maleís. El diable parlava amb veu tota planyívola que trencà el cor del príncep, qui no pogué resistir, i es girà, i al moment li va dir el diable: - Quan la deixis, oblida-la ...

Blancaflor, tota es desesperà, i digué al príncep, que mai més no podrien separar-se per a res l'un de l'altre, perquè així que ho fessin ell l'oblidaria i mai més no es recordaria d'ella. El príncep no se'n sabia avenir i li semblava impossible que el pogués oblidar-se de qui tants gran favors li havia fet. Demanà a la seva esposa que amb el seu gran poder, superior al del diable, destruís la maledicció d'aquest. Blancaflor li digué que no podia fer-ho; que el màxim que li era possible era fer-li mantenir el record d'ella quan es separessin, mentre cap altra dona no l'abracés, però, si en deixar-se l'un a l'altre, alguna dona li feia una abraçada, mai més no es recordaria d'ella.

Varen arribar al reialme del príncep i aquest volgué que es rebés a la seva esposa com a reina que era, essent la seva muller. Per a no donar a la seva família una sorpresa tan gran, va deixar la Blancaflor en un hostal i ell va avançar-se per preparar la rebuda. Els seus tingueren gran goig de tornar-lo a veure, car ningú sabia què era d'ell. Digué que s'havia casat amb una donzella de les més boniques del món i que calia fer grans preparatius per rebre-la com es mereixia. La seva àvia, folla d'alegria de reveure'l, de part de darrera li féu una abraçada, i el príncep al moment s'oblidà de la Blancaflor i de tot el que havia passat. Quan els seus li retreien el que acabava de dir, restava tot sorprès i deia que de res no es recordava.

La pobra Blancaflor, cansada d'esperar, en veure que el príncep no tornava no sabé què fer, en aquell país no coneixia a ningú, i com que sabia molt de cosir es posà a cosidora.

Varen passar molts anys i el príncep es prometé amb una rica princesa i feren unes grans bodes. S'escaigué que la Blancaflor,que tenia fama d'ésser la millor cosidora, fou encarregada de fer l'adreç de núvia per a la princesa i com a cosidora fou convidada a les noces. Es féu un gran convit i, segons vell costum, a l'hora de les postres tothom contà històries. La Blancaflor va demanar per contar-ne una i contà la seva història amb el príncep.

Aquest, de mica en mica, s'anà recordant de tot, i se li féu llum del que li havia passat. Quan la Blancaflor hagué acabat, volgué parlar ell i demanà un parer als convidats. Digué que si un home tenia una espasa molt bona, que li feia guanyar totes les bregues, i el treia de tots els perills, i moltes vegades li havia salvat la vida, i venia un moment que la perdia i, com que sense espasa no es pot anar, en cercava una altra, però que si quan ja tenia la nova, va tenir la sort de tornar a trobar la vella, ¿amb quina de les dues espases s'havia de quedar aleshores?

  Tothomconvingué que amb la primera, i aleshores el príncep afegí: - Doncs, cavallers, la meva veritable esposa és la cosidora Blancaflor i no la princesa amb qui acabo de casar-me, car la història explicada per Blancaflor li va passar amb mi.

I la Blancaflor va passar a ésser reina i la princesa se'n tornà a casa.

I el qui no s'ho vulgui creure
que es posi dins de la carabassa
i que surti a ballar a la plaça.