El llop i el ca

i havia un llop - només ossos i pell -
tant vetllaven els cans nit i dia!

El llop trobava un gos, tot cepat i tot bell,
gras, lluent, que, distret, era eixit fora via.
Atacar-lo i fer-ne bocins,
per al llop serien llamins;
mes calia lliurar batalla
i aquell diastre era de talla
per defensar-se amb ardiment.
El llop, doncs, s'hi atansa humilment.
Entra en conversa, li fa un compliment,
com que li admirés la ufania.
- Bell senyor, si així us plaïa
tan gros fóreu com jo - va respondre-li el ca. -
Deixeu el bosc, i és encertar.
Els vostres viuen miserables,
roïns, tabals, pobres diables;
comporta llur estat la fam fins a morir.
On s'és vist! Res segur! Cap dolça àpat a casa!
Tot a la punta de l'espasa!
Quant millor el vostre fat si vinguéssiu amb mi! -
El llop digué: - Quin treball m'ha de recaure?
-Oh, foteses! - fa el gos: - encalçar el vianant
que va amb garrot, i el mendicant;
manyagar els del casal, a nostramo complaure.
El vostre sou seria raure
deixalles de mil menes que mai no tenen fi:
ara ossos de pollastre, ara de colomí;
sense parlar d'amoixadures. -
Ja el llop es veia, doncs, aital felicitat,
tot escampant llàgrimes pures.
Mes fent camí, veié el coll del gos, pelat.
- Què és això? - diu -. No res- Com s'entèn? - Poca cosa.
- Vejam. - Potser el collar per on estic fermat
és, talment, el motiu d'eixa lleugera tosa.
- Fermat! - exclama el llop. - Així, doncs no correu
on us plagui? - No pas tot jorn, no val la pena.
- Doncs la val, i tant, que tot ço que mengeu,
la veritat, mon cor no emplena;
d'un tresor, a aquest preu, no em veuríeu avar.-
Mestre llop ell que sí, que fuig. I corre encar.